per arribar altra volta Nadal.
Que passeu tots unes Bones Festes!
dilluns, 24 de desembre del 2012
Altra volta Nadal...
I així hem anat passant els dies...
per arribar altra volta Nadal.
Que passeu tots unes Bones Festes!
per arribar altra volta Nadal.
Que passeu tots unes Bones Festes!
dijous, 8 de novembre del 2012
Pren-te temps
Hi ha un temps per a cada cosa, diuen.
I ara, aquí, és temps de criança.
No és temps d'escriure, de llegir, de dormir... no és temps per a mi.
És temps d'alletar, de bressolar, de canviar bolquers, de passejar darrere d'un cotxet, de banys, de massatges, de carícies, de cançons, de petons... és temps sobretot per a ella. I per al germà gran, també.
Sé que és un temps ben invertit, que requereix el sacrifici de veure engruixir la llista d'assumptes pendents sine die, i que de vegades resulta esgotador (llegiu aquí nits de mal dormir), però que passa de pressa i no torna.
És innegable que de vegades enyoro aquell temps meu, només per a mi. Aleshores, em faig la il·lusió que algun dia el temps del món s'aturarà mentre jo continuo fent coses, totes aquelles coses de la llista d'assumptes pendents entre les quals hi ha la intenció d'escriure més sovint aquí. Però deu ser que ara no toca. No m'ho tingueu en compte.
I ara, aquí, és temps de criança.
No és temps d'escriure, de llegir, de dormir... no és temps per a mi.
És temps d'alletar, de bressolar, de canviar bolquers, de passejar darrere d'un cotxet, de banys, de massatges, de carícies, de cançons, de petons... és temps sobretot per a ella. I per al germà gran, també.
Sé que és un temps ben invertit, que requereix el sacrifici de veure engruixir la llista d'assumptes pendents sine die, i que de vegades resulta esgotador (llegiu aquí nits de mal dormir), però que passa de pressa i no torna.
 |
| Il·lustració de Glòria Vives |
dimecres, 12 de setembre del 2012
Jo també hi he estat!
Tinc la sensació que avui al cap i casal del meu petit país hi ha passat una
cosa grossa. Barcelona s’ha omplert de
gent (del nord, del sud, de terra endins, de mar enllà... de joves, de grans, d’alts,
de baixos, de prims, de grassos, de catalanoparlants, de castellanoparlants...) onejant un mar d’estelades. Ha
estat molt emotiu. I jo també hi he estat.
Jo, que l’any 77 tenia només un any i mig i no vaig ser-hi
per prudència dels meus pares, que tenien por que les coses acabessin malament,
com havia passat sempre fins aleshores (ells encara havien hagut de córrer
davant dels grisos i havien patit la manca de llibertats d’un temps per (no)
oblidar)
Jo, que ben aviat a casa em van ensenyar a estimar aquest
país, la seva llengua, el seu paisatge i la seva gent
Jo, que els matins de diumenge em llevava amb les veus de la
Nova Cançó que el pare i la mare escoltaven al tocadiscos de casa, sobretot en Llach
Jo, que quan vaig créixer una mica vaig córrer per pavellons,
places i parcs de pobles i ciutats seguint algun que altre grup musical del mal
anomenat rock català, sobretot Sau
Jo, que m’he casat amb algú al qual agraeixo molt que m’hagi fet veure que
els dogmatismes no són mai bons, fins i tot en això d’estimar una sola pàtria,
i al qual no sé com explicar que sovint el meu sentiment de pertinença nacional
és més fort que la raó i no es pot dir amb paraules
Jo, que penso, llegeixo,
escric... visc plenament en català
Jo, que estic estudiant el nou grau universitari de llengua
i literatura catalanes per plaer, i amb l’anhel d’aconseguir, algun dia, viure
d’una feina que s’hi pugui relacionar
Jo, que sempre he desitjat viure en un país lliure i així ho
faig saber als meus fills
Jo, avui, també hi he estat. I m’he sentit part d’un tot,
part d’un somni que, ara sí, potser veuré algun dia fer-se realitat. Demà faltarà un dia menys
per a la independència de Catalunya.
I demà a casa també tornen
els dies de cada dia... Ja sabeu, QUI DIA PASSA, ANY EMPENY! Un cop acabada
la Festa Major de la meva ciutat natal, retrobats amics i coneguts, comencem un
nou curs escolar i acomiadem de totes totes les vacances! Amb nous plans, noves expectatives, nous
propòsits (bons), nous desitjos, noves il·lusions, i també un munt de vells assumptes
pendents. Començo el primer curs de
mare per partida doble i ho faig amb ganes!
Les mateixes ganes amb què aquesta
tarda el meu poble ha clamat la seva voluntat, ja sigui per esgotament o per
convicció. Me’n vaig a dormir esperançada i convençuda que m’esperen,
personalment, i ens esperen,
nacionalment, temps interessants.
dilluns, 27 d’agost del 2012
El temps que passa de vacances
Un any més, un altre agost, el mes més esperat de l'any és a punt d'acabar-se. Les darreres quatre setmanes han passat tan de pressa, o més, que de costum. I això que enguany som una de més, per menuda que sigui, a compartir el temps de vacances.
Els primers dies vam aprofitar per situar-nos i gaudir del nostre recer estival habitual a l'Empordà. És aleshores quan ve més de gust retrobar-ne les vistes, les olors, les textures, els gustos... vam fer les visites obligades: a l'hort, al campanar del poble, a la capital de comarca, als comerços de cada any, a la piscina i la platja més properes, i a Girona. Girona no manca mai en la nostra planificació de visites del mes d'agost. És una ciutat que m'agrada i a la qual tinc una veritable estima. No em faria res de viure-hi! Prou gran i alhora prou humana. La majoria de gent hi parla, encara, un català amb un accent genuí que m'entusiasma.
També vam aprofitar per quedar amb amics que allà (on vivim) veiem poc i amb d'altres que veiem més, que també escullen aquestes terres per passar-hi les seves vacances. Són trobades especials, fora de context, agradables, ja sigui a Sant Antoni de Calonge, Palamós, l'Escala o Sant Pere Pescador. En aquest darrer poble vam aconseguir veure'ns, després d'anys, amb una amiga de la facultat i la seva petita família. Les vacances també han de ser per això, per fer el que no has pogut fer i veure a qui no has pogut veure la resta de l'any. A continuació, vam anar seguint les noves rutines establertes.
Llavors, fugint de la calor, la setmana passada vam escapar-nos a la muntanya. No hi vam trobar la fresca (enguany està fent un estiu molt calorós), però sí que vam retrobar-nos, després d'anys, amb la majestuositat natural de la muntanya del Pedraforca. Recordo com si fos avui la primera vegada que vaig veure-la: fa 24 anys! Aleshores jo era una nena i vaig anar a parar a una casa de colònies -avui reconvertida en casa de turime rural, Google dixit- al peu d'aquesta muntanya. Em va impressionar tant el paisatge d'aquella zona que sempre se m'ha fet molt agradable de tornar-hi. La logística familiar (amb les dues criatures) ha fet que potser no poguéssim voltar tot el que jo hauria desitjat (a peu o en cotxe, tant se val), però el canvi d'escenari ha valgut la pena.
Ahir vam tornar cap a l'Empordà. I avui comença el compte enrera... encetem la darrera setmana de vacances, l'última setmana del mes més esperat de l'any. I l'hem d'aprofitar. Volem fer moltes coses i potser no en farem cap d'aquestes però en farem d'altres, el temps que passa de vacances és un temps per a improvisar (quelcom que a mi no se'm dóna gaire bé!). Us ho explico a la tornada...
Els primers dies vam aprofitar per situar-nos i gaudir del nostre recer estival habitual a l'Empordà. És aleshores quan ve més de gust retrobar-ne les vistes, les olors, les textures, els gustos... vam fer les visites obligades: a l'hort, al campanar del poble, a la capital de comarca, als comerços de cada any, a la piscina i la platja més properes, i a Girona. Girona no manca mai en la nostra planificació de visites del mes d'agost. És una ciutat que m'agrada i a la qual tinc una veritable estima. No em faria res de viure-hi! Prou gran i alhora prou humana. La majoria de gent hi parla, encara, un català amb un accent genuí que m'entusiasma.
També vam aprofitar per quedar amb amics que allà (on vivim) veiem poc i amb d'altres que veiem més, que també escullen aquestes terres per passar-hi les seves vacances. Són trobades especials, fora de context, agradables, ja sigui a Sant Antoni de Calonge, Palamós, l'Escala o Sant Pere Pescador. En aquest darrer poble vam aconseguir veure'ns, després d'anys, amb una amiga de la facultat i la seva petita família. Les vacances també han de ser per això, per fer el que no has pogut fer i veure a qui no has pogut veure la resta de l'any. A continuació, vam anar seguint les noves rutines establertes.
Llavors, fugint de la calor, la setmana passada vam escapar-nos a la muntanya. No hi vam trobar la fresca (enguany està fent un estiu molt calorós), però sí que vam retrobar-nos, després d'anys, amb la majestuositat natural de la muntanya del Pedraforca. Recordo com si fos avui la primera vegada que vaig veure-la: fa 24 anys! Aleshores jo era una nena i vaig anar a parar a una casa de colònies -avui reconvertida en casa de turime rural, Google dixit- al peu d'aquesta muntanya. Em va impressionar tant el paisatge d'aquella zona que sempre se m'ha fet molt agradable de tornar-hi. La logística familiar (amb les dues criatures) ha fet que potser no poguéssim voltar tot el que jo hauria desitjat (a peu o en cotxe, tant se val), però el canvi d'escenari ha valgut la pena.
Ahir vam tornar cap a l'Empordà. I avui comença el compte enrera... encetem la darrera setmana de vacances, l'última setmana del mes més esperat de l'any. I l'hem d'aprofitar. Volem fer moltes coses i potser no en farem cap d'aquestes però en farem d'altres, el temps que passa de vacances és un temps per a improvisar (quelcom que a mi no se'm dóna gaire bé!). Us ho explico a la tornada...
dimecres, 1 d’agost del 2012
Un any, dos mesos i altra volta agost...
El mes de juliol ha passat volant entre casals d'estiu i cursets de natació de l'un i visites de familiars i amics per a conèixer l'altra. Podríem dir que ens anem 'normalitzant' després de l'arribada de la petita: hem pres noves rutines, hem improvisat quan calia, hem sortit si ens ha vingut de gust i també hem restat a casa unes bones -i no tan bones- estones. I, com que QUI DIA PASSA ANY EMPENY, ens hem plantat, de nou, al mes d'agost que avui comença.
Aquí, aquest és un dia especial. Ho és perquè avui fa un any just que vaig decidir emprendre aquesta aventura d'escriure un blog. I, si bé la producció d'entrades no ha estat tan prolífica com m'hauria agradat, estic satisfeta d'haver-lo mantingut -encara que hagi estat en standby una bona temporada- durant aquest any. Em costa, i ara encara més, trobar el moment de posar-me a escriure tot allò que em passa pel cap i que m'agradaria deixar imprès aquí. El primer dia ja vaig alertar-vos de la meva relació estranya (i gens realista) amb el temps disponible. En fi, que una fa el que pot i, per això, no està obligada a més, diuen. Així, doncs, PER MOLTS ANYS BLOG, PER MOLTS ANYS QUI DIA PASSA ANY EMPENY!
Avui, però, tinc una altra cosa important per celebrar: avui la menuda de casa fa dos mesos. Dos mesos que, com podeu imaginar-vos, han passat tan de pressa que han passat per davant dels meus ulls com una pel·lícula a càmera ràpida. Intento gaudir al màxim d'aquesta època de bebè, que ja mai més no tornarà.Val a dir que el nostre petit (gran) no m'ho posa fàcil. I és ben normal, ho sé! La calor, la germaneta, les vacances, tot arriba alhora i això fa que la seva energia, gairebé inesgotable, es multipliqui i sovint perdi el control de si mateix. De moment, no ha fet cap regressió, però sí que marca el terreny, reclama atenció a tothora i no concep que l'amor dels pares pugui multiplicar-se en lloc de dividir-se amb l'arribada d'un nou cadell. Hem de prendre paciència, molta paciència, i comprendre que no és fàcil deixar de ser el rei sol de la casa. Mentrestant, la petita creix (molt), sana i eixerida. En definitiva, PER MOLTS MESOS (i més anys, quan arribi el moment) MÉS, FILLETA!
I el dia d'avui encara m'arrenca un nou motiu d'alegria. Avui comença el meu mes preferit, aquell que diuen que és "feixuc i mandrós" i "ens fa recordar la bellesa del temps que passa a poc a poc". Aviam si aquesta vegada es compleix el que diu la cançó. Nosaltres ja fa quatre dies que ens hem instal·lat al nostre recer estival, i anem organitzant un mes equilibrat: trobades llargues amb amics dels que veiem sovint i dels que feia temps que no vèiem, estones de jocs i rialles amb els nostres menuts, alguna que altra escapada curta en solitari, una mica de sol i platja i una altra mica més de muntanya... per aprofitar al màxim aquest temps d'estiu, aquest temps de vacances.
Que passeu unes bones vacances!
(el qui en faci de debò, perquè en els temps que corren hi ha qui no en pot fer o que fa vacances forçoses, i aleshores ja no és tan agradable tot plegat)
Aquí, aquest és un dia especial. Ho és perquè avui fa un any just que vaig decidir emprendre aquesta aventura d'escriure un blog. I, si bé la producció d'entrades no ha estat tan prolífica com m'hauria agradat, estic satisfeta d'haver-lo mantingut -encara que hagi estat en standby una bona temporada- durant aquest any. Em costa, i ara encara més, trobar el moment de posar-me a escriure tot allò que em passa pel cap i que m'agradaria deixar imprès aquí. El primer dia ja vaig alertar-vos de la meva relació estranya (i gens realista) amb el temps disponible. En fi, que una fa el que pot i, per això, no està obligada a més, diuen. Així, doncs, PER MOLTS ANYS BLOG, PER MOLTS ANYS QUI DIA PASSA ANY EMPENY!
Avui, però, tinc una altra cosa important per celebrar: avui la menuda de casa fa dos mesos. Dos mesos que, com podeu imaginar-vos, han passat tan de pressa que han passat per davant dels meus ulls com una pel·lícula a càmera ràpida. Intento gaudir al màxim d'aquesta època de bebè, que ja mai més no tornarà.Val a dir que el nostre petit (gran) no m'ho posa fàcil. I és ben normal, ho sé! La calor, la germaneta, les vacances, tot arriba alhora i això fa que la seva energia, gairebé inesgotable, es multipliqui i sovint perdi el control de si mateix. De moment, no ha fet cap regressió, però sí que marca el terreny, reclama atenció a tothora i no concep que l'amor dels pares pugui multiplicar-se en lloc de dividir-se amb l'arribada d'un nou cadell. Hem de prendre paciència, molta paciència, i comprendre que no és fàcil deixar de ser el rei sol de la casa. Mentrestant, la petita creix (molt), sana i eixerida. En definitiva, PER MOLTS MESOS (i més anys, quan arribi el moment) MÉS, FILLETA!
I el dia d'avui encara m'arrenca un nou motiu d'alegria. Avui comença el meu mes preferit, aquell que diuen que és "feixuc i mandrós" i "ens fa recordar la bellesa del temps que passa a poc a poc". Aviam si aquesta vegada es compleix el que diu la cançó. Nosaltres ja fa quatre dies que ens hem instal·lat al nostre recer estival, i anem organitzant un mes equilibrat: trobades llargues amb amics dels que veiem sovint i dels que feia temps que no vèiem, estones de jocs i rialles amb els nostres menuts, alguna que altra escapada curta en solitari, una mica de sol i platja i una altra mica més de muntanya... per aprofitar al màxim aquest temps d'estiu, aquest temps de vacances.
Que passeu unes bones vacances!
(el qui en faci de debò, perquè en els temps que corren hi ha qui no en pot fer o que fa vacances forçoses, i aleshores ja no és tan agradable tot plegat)
diumenge, 1 de juliol del 2012
Un mes
Durant aquests 30 dies han passat moltes coses. Hi ha hagut sensacions i sentiments de tota mena per part de tots els qui formem aquesta petita família: felicitat, cansament, emoció, patiment, alegria, dolor, generositat, gelosia, tranquil·litat, nervis, records... i ens anem ressituant. Jo em sento gairebé del tot recuperada. El puntal de casa ja fa dies que ha tornat a la seva rutina laboral. I el petit príncep té moments de tot: s'estima amb bogeria la seva germaneta, però alhora reclama tota l'atenció perduda (i ho fa com pot i sap, que no sempre és de la millor manera).
La petita de moment no té altra opció que deixar-se portar per tots nosaltres. Comença a mostrar-nos els seu caràcter. Sembla una nena tranquil·la, si bé sovint el seu sistema digestiu, encara massa tendre, la fa plorar. El plor és, per ara, l'únic mètode que té de fer-nos saber què li passa. Plora quan té gana, plora quan té malestar, plora quan s'avorreix i plora quan desitja companyia. De vegades és difícil endevinar la causa del seu plor. Fidels a la nostra filosofia de criança (amb aferrament, és a dir, amb 'apego'), procurem calmar-la sempre i oferir-li els nostres braços i la nostra escalfor sempre que li facin falta. Potser no és la opció més còmode, però sí que ens sembla la més respectuosa i beneficiosa per a la nostra bebè. La menuda és llesta, i accepta de bon grat tot això que li oferim.
Per molts i molts i molts i molts i molts més encara, mesos més, filla!
dissabte, 16 de juny del 2012
Petits grans moments (irrepetibles)
Avui, la petita ha fet 15 dies.
I, avui, ben dinat, se m'han presentat dues opcions:
a) adormir-la amb una mica de teta i córrer, per aprofitar el temps, a fer coses pendents
b) adormir-la als meus braços i quedar-me amb ella
He escollit la segona opció. Queden mooolts dies per fer les coses pendents, però probablement mai més tornaré a tenir als braços un cadell propi de només 15 dies. És un plaer contemplar com cau rendida al seu son, les ganyotes que fa mentre dorm, la placidesa i la confiança amb què s'abandona sobre el meu pit. No m'ho he volgut perdre. M'he endormiscat amb ella, m'he encomanat de la seva pau i tendresa una bona estona.
divendres, 8 de juny del 2012
Una setmana després de...
Ja fa una setmana que va néixer la flor més formosa del nostre jardí!
Es va fer llarga l'espera, però he de confessar que, des de la perspectiva que em dóna aquesta primera setmana, ara em sembla que l'embaràs va passar volant... La percepció del pas del temps és variable en la memòria.
La petita va arribar puntual per estrenar el mes de juny, el mes de l'any que més m'agrada (juntament amb l'agost, és clar!). Però el juny m'agrada especialment perquè encara queda tot l'estiu, tota la calor, el bon temps, la llum, el mar, la muntanya, el camp i les ganes de fer coses (i de no fer res) per endavant! S'acaba el curs acadèmic i el nou any s'albira encara tan lluny...
El dia 1 de juny d'enguany vaig tenir una de les experiències més bestials -al cap i a la fi no som més que animals, racionals (de vegades!), però animals!-que mai he viscut. Vaig donar a llum a la meva filla i vaig fer-ho com sempre havia desitjat, amb un part natural: tot va anar rodat, l'hora fou 'curta', però intensa, i la petita va néixer desperta, espavilada i amb moltes ganes d'enganxar-se al pit de la mare. Només tinc una queixa: vaig arribar a l'hospital (de mútua privada) i no hi havia sala de control fetal disponible (crisi o baby boom?). Em van fer esperar, amb una dilatació gairebé completa, a la sala d'espera. I de tant esperar, quan va ser l'hora no vaig vam poder controlar i em vaig esqueixar una mica (res important, però podríem haver evitat la molèstia si s'hagués respectat totalment el nostre ritme de part). En fi, el més important és que, una setmana després, la petita i jo estem molt bé. Fa cinc anys, amb el meu fill, fou igual d'emocionant, però en un part intervingut molt diferent.
La patufeta sembla una nena tranquil·la, tot i que té el seu caràcter, que ja ens està bé. De moment, menja i dorm més que el seu germà la primera setmana. Potser és que l'experiència és un grau, que diuen, oi? El cas és que quan arriba el primer fill, el món en una casa es paralitza, mentre que quan arriba el segon, la rutina del dia a dia t'empeny a tornar a començar al més aviat possible. Aquesta vegada tinc la sensació que ho estic vivint tot més de pressa, que el temps se m'escapa de les mans, que la petita només té una setmana però que ja hem sortit a passejar, que ja domina l'art de mamar i que d'aquí a no res aquesta aparença de nounat canviarà per la d'un bebè que comença a gatejar, que s'aixeca dreta i fa els seus primers passos, que diu les seves primeres paraules... que creix a una velocitat vertiginosa, al costat d'un germà que, des de fa una setmana, s'ha fet encara més gran del que era als seus només cinc anys.
De moment, el príncep de casa ha acceptat la princesa sens recança, l'estima desmesuradament (i quan dic desmesuradament, vol dir desmesuradament, hem de controlar la força amb què l'abraça i li fa petons, sobretot quan està adormida!). Però és un nen molt afectuós i ho fa de bona fe. Ara em passa com a la majoria de mares de dos, sento que no li puc dedicar tot el temps de mi que necessita i per això de vegades em reclama fent bestieses i té rabietes. Suposo que, amb el temps, seré capaç d'anar equilibrant l'atenció. Ara la petita depèn únicament i exclusivament de mi -hem començat aquella etapa que en diuen la gestació externa-, mentre que el patufet comença a descobrir món i rep tot el suport inestimable del seu més fidel company de viatge i d'aventures, el seu pare, i de la resta de la família (sobretot els avis).
Bé, doncs, doneu-vos per assabentats de la notícia.
El nostre jardí particular acaba de tornar a florir!
 |
| Flor d'Iris |
Es va fer llarga l'espera, però he de confessar que, des de la perspectiva que em dóna aquesta primera setmana, ara em sembla que l'embaràs va passar volant... La percepció del pas del temps és variable en la memòria.
La petita va arribar puntual per estrenar el mes de juny, el mes de l'any que més m'agrada (juntament amb l'agost, és clar!). Però el juny m'agrada especialment perquè encara queda tot l'estiu, tota la calor, el bon temps, la llum, el mar, la muntanya, el camp i les ganes de fer coses (i de no fer res) per endavant! S'acaba el curs acadèmic i el nou any s'albira encara tan lluny...
El dia 1 de juny d'enguany vaig tenir una de les experiències més bestials -al cap i a la fi no som més que animals, racionals (de vegades!), però animals!-que mai he viscut. Vaig donar a llum a la meva filla i vaig fer-ho com sempre havia desitjat, amb un part natural: tot va anar rodat, l'hora fou 'curta', però intensa, i la petita va néixer desperta, espavilada i amb moltes ganes d'enganxar-se al pit de la mare. Només tinc una queixa: vaig arribar a l'hospital (de mútua privada) i no hi havia sala de control fetal disponible (crisi o baby boom?). Em van fer esperar, amb una dilatació gairebé completa, a la sala d'espera. I de tant esperar, quan va ser l'hora no vaig vam poder controlar i em vaig esqueixar una mica (res important, però podríem haver evitat la molèstia si s'hagués respectat totalment el nostre ritme de part). En fi, el més important és que, una setmana després, la petita i jo estem molt bé. Fa cinc anys, amb el meu fill, fou igual d'emocionant, però en un part intervingut molt diferent.
La patufeta sembla una nena tranquil·la, tot i que té el seu caràcter, que ja ens està bé. De moment, menja i dorm més que el seu germà la primera setmana. Potser és que l'experiència és un grau, que diuen, oi? El cas és que quan arriba el primer fill, el món en una casa es paralitza, mentre que quan arriba el segon, la rutina del dia a dia t'empeny a tornar a començar al més aviat possible. Aquesta vegada tinc la sensació que ho estic vivint tot més de pressa, que el temps se m'escapa de les mans, que la petita només té una setmana però que ja hem sortit a passejar, que ja domina l'art de mamar i que d'aquí a no res aquesta aparença de nounat canviarà per la d'un bebè que comença a gatejar, que s'aixeca dreta i fa els seus primers passos, que diu les seves primeres paraules... que creix a una velocitat vertiginosa, al costat d'un germà que, des de fa una setmana, s'ha fet encara més gran del que era als seus només cinc anys.
De moment, el príncep de casa ha acceptat la princesa sens recança, l'estima desmesuradament (i quan dic desmesuradament, vol dir desmesuradament, hem de controlar la força amb què l'abraça i li fa petons, sobretot quan està adormida!). Però és un nen molt afectuós i ho fa de bona fe. Ara em passa com a la majoria de mares de dos, sento que no li puc dedicar tot el temps de mi que necessita i per això de vegades em reclama fent bestieses i té rabietes. Suposo que, amb el temps, seré capaç d'anar equilibrant l'atenció. Ara la petita depèn únicament i exclusivament de mi -hem començat aquella etapa que en diuen la gestació externa-, mentre que el patufet comença a descobrir món i rep tot el suport inestimable del seu més fidel company de viatge i d'aventures, el seu pare, i de la resta de la família (sobretot els avis).
Bé, doncs, doneu-vos per assabentats de la notícia.
El nostre jardí particular acaba de tornar a florir!
dilluns, 28 de maig del 2012
Una setmana
I dò? No estava convençuda que arribéssim fins aquí. Sembla que la petita no té tanta pressa com el seu germà fa cinc anys per treure el cap en aquest món ( i vist el panorama general, no m'estranya!). Però aquí ja ho tenim tot a punt. I no sé com ocupar aquests dies d'espera. Em sento com a la vigília d'un examen però sense saber-ne l'hora exacta. Repasso més? Ho deixo estar? M'he deixat algun tema important? Què faig? Si començo una cosa nova (un lectura, una manualitat, un projecte...) potser la deixaré a mitges, i no em convenç.
Avui falta una setmana justa per sortir de comptes. I m'he llevat més cansada que dies enrere (he de dir que ahir que em vaig estar davant del PC fins a la una de la matinada), més pesada i més nauseosa. Potser és que comencem a tancar el cercle d'aquest embaràs.
Ànims i paciència!
Ànims i paciència!
divendres, 4 de maig del 2012
Un mes
Segons els càlculs mèdics, d'aquí a un mes just (el 4 de juny) sortim de comptes. L'embaràs, en la meva opinió, és un procés que es fa llarg i fatigós. Des que veus les dues ratlletes del predictor fins que, suposant que tot vagi bé, pots abraçar la teva criatura, passen 9 mesos. Comprenc que les coses ben fetes (i un ésser humà és la cosa més ben feta i complicada que existeix) requereixin un temps llarg de 'fabricació'. De fet, fer i veure créixer una criatura dintre teu és un fet màgic -que sempre diferenciarà les dones dels homes-; ara, a mi personalment no em sembla un període còmode, idíl·lic i agradable per a la dona. Potser perquè sóc de mena hipocondríaca i les nàusees em duren des del dia que em sé embarassada fins que surto de la sala de parts -abans de quedar-me embarassada per segona vegada, la gent em deia "cada embaràs és diferent, dona! i també depèn del sexe del nadó", i per la meva experiència actual puc afirmar que els embarassos si no són iguals, són idèntics!- i no duc gaire bé això d'anar minvant a marxes forçades les capacitats físiques. Sortosament, però, això té data de caducitat i la recompensa s'ho val de totes totes.
Potser són les ganes, potser que en aquests temps ara i aquí no estem acostumats a esperar gaire per tenir el que desitgem, però jo calculo que la nostra Petita arribarà abans no acabi aquest mes de maig. Ma mare va endevinar la data en què naixeria el meu primer fill i confio que la seva intuïció també hagi pronosticat encertadament el naixement de la petitona (a finals d'aquest mes).
No em fa por el part, sí que em fa respecte. Però l'experiència passada és satisfactòria. El part del Patufet no fou el part desitjat (un part natural, sense intervencions) però ens en vam sortir prou airosos, ell i jo! Aquesta vegada, cinc anys després, m'agradaria acomplir el meu desig, sense entossudir-me, és clar! La mare natura mana i els avenços mèdics -tot i que sóc una fervent partidària que en això dels naixements s'ha volgut avançar massa i de vegades l'han vessada- poden ajudar-hi. També tinc ganes d'alletar la meva menuda des del primer dia, i, si pot ser, durant més de dos anys, com vaig fer amb el Patufet de casa. Espero que ella m'ho posi més fàcil!
Ja veieu que darrerament m'aplico aquell discurs publicitari de l'anunci recent d'una marca d'aigua mineral (molt bona, per cert, tot i que sigui envasada per un grup empresarial al qual li tinc una antipatia especial) que fa alguna cosa així com: "la llei de l'Anna diu que si una cosa pot anar bé, anirà bé!". No es fàcil per a una realista-pessimista com jo, però deu ser un mecanisme d'autodefensa de les hormones.
Bé, aquí, doncs, ja ho tenim gairebé tot a punt. Quan estiguis llesta, filla, no cal que sigui abans d'hora tot i que la mare desitgi arribar al final de l'embaràs com més aviat millor, ja enviaràs el senyal... Mentrestant, seguim esperant, que QUI DIA PASSA, ANY EMPENY, i ara més que mai.
Potser són les ganes, potser que en aquests temps ara i aquí no estem acostumats a esperar gaire per tenir el que desitgem, però jo calculo que la nostra Petita arribarà abans no acabi aquest mes de maig. Ma mare va endevinar la data en què naixeria el meu primer fill i confio que la seva intuïció també hagi pronosticat encertadament el naixement de la petitona (a finals d'aquest mes).
No em fa por el part, sí que em fa respecte. Però l'experiència passada és satisfactòria. El part del Patufet no fou el part desitjat (un part natural, sense intervencions) però ens en vam sortir prou airosos, ell i jo! Aquesta vegada, cinc anys després, m'agradaria acomplir el meu desig, sense entossudir-me, és clar! La mare natura mana i els avenços mèdics -tot i que sóc una fervent partidària que en això dels naixements s'ha volgut avançar massa i de vegades l'han vessada- poden ajudar-hi. També tinc ganes d'alletar la meva menuda des del primer dia, i, si pot ser, durant més de dos anys, com vaig fer amb el Patufet de casa. Espero que ella m'ho posi més fàcil!
Ja veieu que darrerament m'aplico aquell discurs publicitari de l'anunci recent d'una marca d'aigua mineral (molt bona, per cert, tot i que sigui envasada per un grup empresarial al qual li tinc una antipatia especial) que fa alguna cosa així com: "la llei de l'Anna diu que si una cosa pot anar bé, anirà bé!". No es fàcil per a una realista-pessimista com jo, però deu ser un mecanisme d'autodefensa de les hormones.
Bé, aquí, doncs, ja ho tenim gairebé tot a punt. Quan estiguis llesta, filla, no cal que sigui abans d'hora tot i que la mare desitgi arribar al final de l'embaràs com més aviat millor, ja enviaràs el senyal... Mentrestant, seguim esperant, que QUI DIA PASSA, ANY EMPENY, i ara més que mai.
dilluns, 23 d’abril del 2012
Sant Jordi
 |
| Il·lustració de Paula Pons |
Sant Jordi sempre m'ha semblat un dia especial: el dia del llibre (dels escriptors i dels lectors) i de la rosa (dels qui s'estimen i/o estan enamorats) a Catalunya. És el dia que comença, en el meu calendari personal, la veritable primavera (tot i que fa uns anys que fa massa fred, plou i no hi fa prou sol, pel meu gust!). L'abril ja s'escola i el maig ja s'ensuma... l'estiu és més a prop. Ja fa dies que hem deixat abrics, guants i bufandes a casa i el dia s'ha allargat a marxes forçades. Hi ha ganes de sortir i fer coses. S'acaba la letargia hivernal. I la rosa de Sant Jordi n'és el senyal més evident.
 |
| La meva rosa d'enguany |
Quan vaig enamorar-me, i vaig ser corresposta, la rosa es va convertir en una inestimable companya del(s) llibre(s). El meu estimat cap any no se n'oblida, sap com n´és d'important per a mi aquesta tradició, que jo corresponc, és clar, amb un llibre (escrit per un autor català, he imposat la norma, a casa per Sant Jordi només es poden comprar llibres escrits en català per escriptors dels Països Catalans, la literatura infantil n'és, per ara, una excepció!). M'agrada comprar llibres, llibres per a tota la família...
Enguany, he fet una mica de trampa. Preveient la gentada que s'acumularia a la meva llibreria de capçalera per Sant Jordi, vaig comprar-los ja fa uns dies. Amb aquesta panxa de vuit mesos que arrossego, no tinc l'habilitat i l'agilitat d'altres anys per escolar-me entre les cues de badocs que fullegen indecisos qualsevol llibre per agafar l'exemplar escollit prèviament t o bé que més em crida l'atenció en aquell mateix instant (aleshores esdevinc una badoca més!).
Aquesta és la relació de llibres que he comprat/regalat aquest Sant Jordi:
Crim de Sang, de Sebastià Alzamora, per a la meva costella. Li agrada la novel·la negra i fa pocs dies vaig escoltar una entrevista a la ràdio amb l'autor i em va convèncer.
La dona veloç, d'Imma Monsó, per a la meva estimada mare. Perquè ella també és una dona veloç!
I, els rius de gent que inundaven els carrers de la meva ciutat natal a mitja tarda, amb l'esgotament de la paciència del patufet de la casa, han fet que un dia d'aquests hagi de córrer cap a la llibreria per comprar el que se'm deu... a mi!
L'estiu de la pluja, de Robert Saladrigas. Aquest any he decidit assegurar-me el tret. Ho he llegit gairebé tot d'aquest autor, podria dir que el seu llibre La mar no està mai sola em va convertir en lectora adulta. Algun dia ja us n'explicaré la història i els motius pels quals m'agraden els seus llibres. I no em vull perdre aquesta seva darrera novel·la.
Bé, déu n'hi do, per haver enunciat un dolç despertar lent...
dimecres, 11 d’abril del 2012
Dolç despertar lent
Ja fa dies que ha començat la primavera... bé, és un dir, perquè van ser més primaverals els darrers dies d'hivern que els primers de la primavera. En tot cas, arribat l'abril, la natura comença a despertar del son hivernal i aquest blog ha de començar a fer el mateix.
Ha estat un hivern com d'altres, sec, amb alguns pics (pocs) de fred intens, i molt (massa) víric. No obstant això, ha estat també, personalment, un hivern especial. L'he passat com una gallina covadora. Des de fa més de set mesos que dins meu està creixent una Petita que esperem amb moltes ganes i il·lusió. Aquest és el principal motiu de certa reclusió i hibernació. La gestació és, també, un procés d'introspecció. I l'esclat de la primavera fa que comenci a fer-me la idea que ben aviat en serem quatre a casa i que m'activi per a deixar-ho tot a punt per a l'arribada del nou membre de la família. Estem rehabilitant el niu (hem pintat, hem fet una habitació nova pel 'germà gran', hem ordenat...).
Com sempre, resten encara moltes coses per fer -i les que van sorgint sobre la marxa-, i sort en tenim d'això, que no hi ha aturador, la vida segueix plena de plans, il·lusions i, en definitiva, ganes de viure-la. D'entre els 1000 i un propòsits de primavera, hi ha el de reactivar aquest blog. He escrit i reescrit mentalment infinitat d'entrades durant les nits hivernals d'insomni dins el llit -que no han estat, ni són, poques!- però, s'han quedat sota el coixí. No tinc cap ordre establert per seguir a patir d'ara, m'agrada anar escrivint sobre la marxa sobre allò de què vull parlar en el moment concret en què em poso davant de l'editor d'entrades.
Permeteu-me, doncs, aquest dolç despertar lent...
 |
| Cruïlles de l'Empordà, 7 d'abril de 2012 |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)