 |
| Flor d'Iris |
Es va fer llarga l'espera, però he de confessar que, des de la perspectiva que em dóna aquesta primera setmana, ara em sembla que l'embaràs va passar volant... La percepció del pas del temps és variable en la memòria.
La petita va arribar puntual per estrenar el mes de juny, el mes de l'any que més m'agrada (juntament amb l'agost, és clar!). Però el juny m'agrada especialment perquè encara queda tot l'estiu, tota la calor, el bon temps, la llum, el mar, la muntanya, el camp i les ganes de fer coses (i de no fer res) per endavant! S'acaba el curs acadèmic i el nou any s'albira encara tan lluny...
El dia 1 de juny d'enguany vaig tenir una de les experiències més bestials -al cap i a la fi no som més que animals, racionals (de vegades!), però animals!-que mai he viscut. Vaig donar a llum a la meva filla i vaig fer-ho com sempre havia desitjat, amb un part natural: tot va anar rodat, l'hora fou 'curta', però intensa, i la petita va néixer desperta, espavilada i amb moltes ganes d'enganxar-se al pit de la mare. Només tinc una queixa: vaig arribar a l'hospital (de mútua privada) i no hi havia sala de control fetal disponible (crisi o baby boom?). Em van fer esperar, amb una dilatació gairebé completa, a la sala d'espera. I de tant esperar, quan va ser l'hora no vaig vam poder controlar i em vaig esqueixar una mica (res important, però podríem haver evitat la molèstia si s'hagués respectat totalment el nostre ritme de part). En fi, el més important és que, una setmana després, la petita i jo estem molt bé. Fa cinc anys, amb el meu fill, fou igual d'emocionant, però en un part intervingut molt diferent.
La patufeta sembla una nena tranquil·la, tot i que té el seu caràcter, que ja ens està bé. De moment, menja i dorm més que el seu germà la primera setmana. Potser és que l'experiència és un grau, que diuen, oi? El cas és que quan arriba el primer fill, el món en una casa es paralitza, mentre que quan arriba el segon, la rutina del dia a dia t'empeny a tornar a començar al més aviat possible. Aquesta vegada tinc la sensació que ho estic vivint tot més de pressa, que el temps se m'escapa de les mans, que la petita només té una setmana però que ja hem sortit a passejar, que ja domina l'art de mamar i que d'aquí a no res aquesta aparença de nounat canviarà per la d'un bebè que comença a gatejar, que s'aixeca dreta i fa els seus primers passos, que diu les seves primeres paraules... que creix a una velocitat vertiginosa, al costat d'un germà que, des de fa una setmana, s'ha fet encara més gran del que era als seus només cinc anys.
De moment, el príncep de casa ha acceptat la princesa sens recança, l'estima desmesuradament (i quan dic desmesuradament, vol dir desmesuradament, hem de controlar la força amb què l'abraça i li fa petons, sobretot quan està adormida!). Però és un nen molt afectuós i ho fa de bona fe. Ara em passa com a la majoria de mares de dos, sento que no li puc dedicar tot el temps de mi que necessita i per això de vegades em reclama fent bestieses i té rabietes. Suposo que, amb el temps, seré capaç d'anar equilibrant l'atenció. Ara la petita depèn únicament i exclusivament de mi -hem començat aquella etapa que en diuen la gestació externa-, mentre que el patufet comença a descobrir món i rep tot el suport inestimable del seu més fidel company de viatge i d'aventures, el seu pare, i de la resta de la família (sobretot els avis).
Bé, doncs, doneu-vos per assabentats de la notícia.
El nostre jardí particular acaba de tornar a florir!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada