Pren-te temps

Hi ha un temps per a cada cosa, diuen.
I ara, aquí, és temps de criança.
No és temps d'escriure, de llegir, de dormir... no és temps per a mi.
És temps d'alletar, de bressolar, de canviar bolquers, de passejar darrere d'un cotxet, de banys, de massatges, de carícies, de cançons, de petons... és temps sobretot per a ella. I per al germà gran, també.
Sé que és un temps ben invertit, que requereix el sacrifici de veure engruixir la llista d'assumptes pendents sine die, i que de vegades resulta esgotador (llegiu aquí nits de mal dormir), però que passa de pressa i no torna.

Il·lustració de Glòria Vives

És innegable que de vegades enyoro aquell temps meu, només per a mi. Aleshores, em faig la il·lusió que algun dia el temps del món s'aturarà mentre jo continuo fent coses, totes aquelles coses de la llista d'assumptes pendents entre les quals hi ha la intenció d'escriure més sovint aquí. Però deu ser que ara no toca. No m'ho tingueu en compte.