El temps que passa de vacances

Un any més, un altre agost, el mes més esperat de l'any és a punt d'acabar-se. Les darreres quatre setmanes han passat tan de pressa, o més, que de costum. I això que enguany som una de més, per menuda que sigui, a compartir el temps de vacances.

Els primers dies vam aprofitar per situar-nos i gaudir del nostre recer estival habitual a l'Empordà. És aleshores quan ve més de gust retrobar-ne les vistes, les olors, les textures, els gustos... vam fer les visites obligades: a l'hort, al campanar del poble, a la capital de comarca, als comerços de cada any, a la piscina i la platja més properes, i a Girona. Girona no manca mai en la nostra planificació de visites del  mes d'agost. És una ciutat que m'agrada i a la qual tinc una veritable estima. No em faria res de viure-hi! Prou gran i alhora prou humana. La majoria de gent hi parla, encara, un català amb un accent genuí que m'entusiasma.

També vam aprofitar per quedar amb amics que allà (on vivim) veiem poc i amb d'altres que veiem més, que també escullen aquestes terres per passar-hi les seves vacances. Són trobades especials, fora de context, agradables, ja sigui a Sant Antoni de Calonge, Palamós, l'Escala o Sant Pere Pescador. En aquest darrer poble vam aconseguir veure'ns, després d'anys, amb una amiga de la facultat i la seva petita família. Les vacances també han de ser per això, per fer el que no has pogut fer i veure a qui no has pogut veure la resta de l'any. A continuació, vam anar seguint les noves rutines establertes.

Llavors, fugint de la calor, la setmana passada vam escapar-nos a la muntanya. No hi vam trobar la fresca (enguany està fent un estiu molt calorós), però sí que vam retrobar-nos, després d'anys, amb la majestuositat natural de la muntanya del Pedraforca. Recordo com si fos avui la primera vegada que vaig veure-la: fa 24 anys! Aleshores jo era una nena i vaig anar a parar a una casa de colònies -avui reconvertida en casa de turime rural, Google dixit- al peu d'aquesta muntanya. Em va impressionar tant el paisatge d'aquella zona que sempre se m'ha fet molt agradable de tornar-hi. La logística familiar (amb les dues criatures) ha fet que potser no poguéssim voltar tot el que jo hauria desitjat (a peu o en cotxe, tant se val), però el canvi d'escenari ha valgut la pena.

Ahir vam tornar cap a l'Empordà. I avui comença el compte enrera... encetem la darrera setmana de vacances, l'última setmana del mes més esperat de l'any. I l'hem d'aprofitar. Volem fer moltes coses i potser no en farem cap d'aquestes però en farem d'altres, el temps que passa de vacances és un temps per a improvisar (quelcom que a mi no se'm dóna gaire bé!). Us ho explico a la tornada...

Un any, dos mesos i altra volta agost...

El mes de juliol ha passat volant entre casals d'estiu i cursets de natació de l'un i visites de familiars i amics per a conèixer l'altra. Podríem dir que ens anem 'normalitzant' després de l'arribada de la petita: hem pres noves rutines, hem improvisat quan calia, hem sortit si ens ha vingut de gust i també hem restat a casa unes bones -i no tan bones- estones. I, com que QUI DIA PASSA ANY EMPENY,  ens hem plantat, de nou, al mes d'agost que avui comença.

Aquí, aquest és un dia especial. Ho és perquè avui fa un any just que vaig decidir emprendre aquesta aventura d'escriure un blog. I, si bé la producció d'entrades no ha estat tan prolífica com m'hauria agradat, estic satisfeta d'haver-lo mantingut -encara que hagi estat en standby una bona temporada- durant aquest any. Em costa, i ara encara més, trobar el moment de posar-me a escriure tot allò que em passa pel cap i que m'agradaria deixar imprès aquí. El primer dia ja vaig alertar-vos de la meva  relació estranya (i gens realista) amb el temps disponible. En fi, que una fa el que pot i, per això, no està obligada a més, diuen. Així, doncs, PER MOLTS ANYS BLOG, PER MOLTS ANYS QUI DIA PASSA ANY EMPENY!

Avui, però, tinc una altra cosa important per celebrar: avui la menuda de casa fa dos mesos. Dos mesos que, com podeu imaginar-vos, han passat tan de pressa que han passat per davant dels meus ulls com una pel·lícula a càmera ràpida. Intento gaudir al màxim d'aquesta època de bebè, que ja mai més no tornarà.Val a dir que el nostre petit (gran) no m'ho posa fàcil. I és ben normal, ho sé! La calor, la germaneta, les vacances, tot arriba alhora i això fa que la seva energia, gairebé inesgotable, es multipliqui i sovint perdi el control de si mateix. De moment, no ha fet cap regressió, però sí que marca el terreny, reclama atenció a tothora i no concep que l'amor dels pares pugui multiplicar-se en lloc de dividir-se amb l'arribada d'un nou cadell. Hem de prendre paciència, molta  paciència, i comprendre que no és fàcil deixar de ser el rei sol de la casa. Mentrestant, la petita creix (molt), sana i eixerida. En definitiva, PER MOLTS MESOS (i més anys, quan arribi el moment) MÉS, FILLETA!

I el dia d'avui encara m'arrenca un nou motiu d'alegria. Avui comença el meu mes preferit, aquell que diuen que és "feixuc i mandrós" i "ens fa recordar la bellesa del temps que passa a poc a poc". Aviam si aquesta vegada es compleix el que diu la cançó. Nosaltres ja fa quatre dies que ens hem instal·lat al nostre recer estival, i anem organitzant un mes equilibrat: trobades llargues amb amics dels que veiem sovint i dels que feia temps que no vèiem, estones de jocs i rialles amb els nostres menuts, alguna que altra escapada curta en solitari, una mica de sol i platja i una altra mica més de muntanya... per aprofitar al màxim aquest temps d'estiu, aquest temps de vacances.

Que passeu unes bones vacances!
(el qui en faci de debò, perquè en els temps que corren hi ha qui no en pot fer o que fa vacances forçoses, i aleshores ja no és tan agradable tot plegat)