Bones festes!!!!

Em permeto un lleuger obrir i tancar d'ulls, en aquest procés d'hivernació, per desitjar-vos a tots i totes unes bones festes! I aprofito l'avinentesa del dia de Nadal per publicar la nostra felicitació familiar d'enguany (un pèl simbòlica: després de temps difícils, arriba la calma i amb aquesta la màgia d'una vida nova), potser al final d'aquesta letargia puc explicar-vos-en alguna cosa. I ara, me'n torno al cau, que l'hivern ja ha arribat...

No hi ha Nadal sense la (meva) Cançó de Nadal preferida

Resto en standby!

Els bons propòsits de les vacances es fan difícils de complir. Novament, sense adonar-me'n, han passat gairebé dos mesos des de la darrera entrada. S'acaben les vacances i s'acaba el temps per dedicar al meu nou propòsit (mantenir un blog). No és que en aquests dos mesos no m'hagin passat coses interessants per ser explicades, és que no he trobat el moment de fer-ho. Per això, i fins a la propera -que no sé si serà demà, d'aquí a dos mesos més o bé d'aquí a mig any- declaro aquest blog en standby.

Hi ha una cosa que sempre he volgut fer i mai no ho podré fer: hivernar. No m'agrada l'hivern, no m'agrada passar fred, no m'agraden els arbres pelats, no m'agraden els dies curts i grisos, no m'agrada que tombi la tardor perquè és a punt d'arribar l'hivern i el nou estiu s'albira encara tan i tan lluny... Però jo, a part de queixar-me -o bé emigrar a un país càlid, que ara per ara no ho he considerat mai, encara, potser perquè m'estimo massa aquest petit país on visc-, no puc fer res més que aguantar-me, i Qui dia passa any empeny! I si jo mai no he pogut hivernar, sí que ho podrà fer el meu blog. No el tanco, només el deixo en estat d'hibernació, perquè se m'ha girat feina i potser fins a una nova primavera no podré estar per ell.

Feliços somnis!

L'últim dia del mes més esperat

Els dies passen, no hi ha res etern... ho cantava el meu grup de capçalera i és una veritat com un temple. Avui s'acaba el mes més esperat de l'any per a molts i per a mi. I acaba bé. Amb el regust amarg d'un nou estiu que s'esfuma, però amb la il·lusió d'un nou curs que és a punt de començar. Els anys haurien de començar al setembre. De menuts ens acostumen al calendari acadèmic i llavors és difícil deixar de pensar en cursos per pensar en anys naturals.

La segona meitat del mes tampoc he aconseguit acomplir tots els meus propòsits. Però això ara tant se val. Vaig passar uns dies fantàstics a Londres amb la meva petita família i he acabat de gaudir del nostre recer estival la resta del temps. Londres és una ciutat que m'agrada (ja hi dedicaré alguna entrada més endavant) i tenia moltes ganes d'anar-hi per primera vegada amb el més petit de la casa. Fou diferent d'altres vegades -la vida amb les criatures és diferent de per sí- i tant gratificant, també!

Demà comença el mes de setembre, però a mi encara em queden uns quants dies abans no s'instauri a casa 'la vida de cada dia'. Abans no comencem a traginar la maleta amunt i avall, a preparar la bossa de l'esmorzar i la del berenar, a pensar si ens hem de vestir d'esport o si no cal... abans de tot això arriba la Festa Major del nostre poble adoptiu i de la veïna ciutat de procedència. De fa temps, aquesta festivitat significa, a més, la retrobada amb amics, parents i coneguts, després del parèntesi vacacional. Tothom hi arriba més content, més descansat i més moreno!

Però el temps no perdona. Els dies passen i no hi ha res etern...
D'aquí a no res ja haurem encetat de totes totes el nou curs (any)!

Fins aleshores.

De vacances el temps passa tan de pressa com sempre, o més

Com aquell qui no vol la cosa ja han passat més de dues setmanes des que vaig estrenar aquest blog. Potser no ha estat bona idea encetar-lo a l’agost (tot i que desitjava fer-ho en aquest mes). En fi, que han estat dues setmanes de vacances i poca cosa més (és clar, és el que té fer vacances). Però jo no ho havia previst així. Sempre em proposo fer més del que sé que podré fer. El temps i jo som vells enemics. Ell és finit i s’acaba i jo m’entesto a entaforar-hi –només sobre el paper, sóc la reina de les programacions diàries, setmanals, mensuals, trimestrals, anuals...- tot el que vull fer i més, que no és poc.

I tant que n’he fet de coses aquests quinze dies: he llegit (poc), he dormit (prou), he anat a la platja (i m’hi he banyat! tot un mèrit per una fredolica com jo), m’he relaxat a la muntanya, he estat amb els meus, he anat de festa major, he passat una estona amb amics... però no he fet ni la meitat de la meitat de la feina que m’havia proposat de fer aquests dies (a qui se li acut treballar en plenes vacances?). I demà ens n’anem de viatge. De segur que a Londres, tot i que vagin una hora endarrere, el temps també passa tan de pressa.

Inconscientment, encara espero complir amb el planning previst els dies d’agost que restaran quan tornem; conscientment sé que és impossible, que sempre vull estirar més el temps que el rellotge.

Arreveure.

Sempre arriba el dia esperat

Estrenem mes.
Estrenem bon temps (dins d'aquest estiu tan atípic que estem tenint).
I estreno blog.

Sempre he tingut predilecció per l'estiu. I per l'agost, en particular. L'espero durant tot l'any. I avui és arribat. Sempre m'ha agradat llegir. I també escriure. Fa temps que volia començar aquesta aventura a la blogosfera. I escullo el dia d'avui per estrenar-me. Estic de vacances i voldria tenir tot el temps del món per dedicar-li, però m'estimo més passar-lo amb els meus, amb mi mateixa i amb el paisatge. En definitiva, que vull viure abans de contar-ho. I després de viure, contar-ho.

No sé si l'aventura serà curta o llarga. Només sé que em ve de gust escriure i fer-ho ara i aquí. No sé si serà cada dia, cada setmana, cada mes o cada trenta-tres dies, però tinc la intenció d'anar deixant la meva petjada particular a la xarxa a través d'aquest blog que avui enceto. Talment un calidoscopi de records, vivències, sensacions, sentiments, opinions, històries reals o de ficció... una mica de tot i molt de no res, això és el que vull que sigui això. La bitàcora d'aquella que QUI DIA PASSA ANY EMPENY, i com més anys passin, millor!

Per celebrar el dia d'avui, en què ha arribat l'agost i en què finalment m'he decidit a prendre el timó d'un blog en solitari, us deixo amb aquesta cançó (a mi m'agrada molt!):