De vacances el temps passa tan de pressa com sempre, o més

Com aquell qui no vol la cosa ja han passat més de dues setmanes des que vaig estrenar aquest blog. Potser no ha estat bona idea encetar-lo a l’agost (tot i que desitjava fer-ho en aquest mes). En fi, que han estat dues setmanes de vacances i poca cosa més (és clar, és el que té fer vacances). Però jo no ho havia previst així. Sempre em proposo fer més del que sé que podré fer. El temps i jo som vells enemics. Ell és finit i s’acaba i jo m’entesto a entaforar-hi –només sobre el paper, sóc la reina de les programacions diàries, setmanals, mensuals, trimestrals, anuals...- tot el que vull fer i més, que no és poc.

I tant que n’he fet de coses aquests quinze dies: he llegit (poc), he dormit (prou), he anat a la platja (i m’hi he banyat! tot un mèrit per una fredolica com jo), m’he relaxat a la muntanya, he estat amb els meus, he anat de festa major, he passat una estona amb amics... però no he fet ni la meitat de la meitat de la feina que m’havia proposat de fer aquests dies (a qui se li acut treballar en plenes vacances?). I demà ens n’anem de viatge. De segur que a Londres, tot i que vagin una hora endarrere, el temps també passa tan de pressa.

Inconscientment, encara espero complir amb el planning previst els dies d’agost que restaran quan tornem; conscientment sé que és impossible, que sempre vull estirar més el temps que el rellotge.

Arreveure.