Jo, que l’any 77 tenia només un any i mig i no vaig ser-hi
per prudència dels meus pares, que tenien por que les coses acabessin malament,
com havia passat sempre fins aleshores (ells encara havien hagut de córrer
davant dels grisos i havien patit la manca de llibertats d’un temps per (no)
oblidar)
Jo, que ben aviat a casa em van ensenyar a estimar aquest
país, la seva llengua, el seu paisatge i la seva gent
Jo, que els matins de diumenge em llevava amb les veus de la
Nova Cançó que el pare i la mare escoltaven al tocadiscos de casa, sobretot en Llach
Jo, que quan vaig créixer una mica vaig córrer per pavellons,
places i parcs de pobles i ciutats seguint algun que altre grup musical del mal
anomenat rock català, sobretot Sau
Jo, que m’he casat amb algú al qual agraeixo molt que m’hagi fet veure que
els dogmatismes no són mai bons, fins i tot en això d’estimar una sola pàtria,
i al qual no sé com explicar que sovint el meu sentiment de pertinença nacional
és més fort que la raó i no es pot dir amb paraules
Jo, que penso, llegeixo,
escric... visc plenament en català
Jo, que estic estudiant el nou grau universitari de llengua
i literatura catalanes per plaer, i amb l’anhel d’aconseguir, algun dia, viure
d’una feina que s’hi pugui relacionar
Jo, que sempre he desitjat viure en un país lliure i així ho
faig saber als meus fills
Jo, avui, també hi he estat. I m’he sentit part d’un tot,
part d’un somni que, ara sí, potser veuré algun dia fer-se realitat. Demà faltarà un dia menys
per a la independència de Catalunya.
I demà a casa també tornen
els dies de cada dia... Ja sabeu, QUI DIA PASSA, ANY EMPENY! Un cop acabada
la Festa Major de la meva ciutat natal, retrobats amics i coneguts, comencem un
nou curs escolar i acomiadem de totes totes les vacances! Amb nous plans, noves expectatives, nous
propòsits (bons), nous desitjos, noves il·lusions, i també un munt de vells assumptes
pendents. Començo el primer curs de
mare per partida doble i ho faig amb ganes!
Les mateixes ganes amb què aquesta
tarda el meu poble ha clamat la seva voluntat, ja sigui per esgotament o per
convicció. Me’n vaig a dormir esperançada i convençuda que m’esperen,
personalment, i ens esperen,
nacionalment, temps interessants.
