Sant Jordi

Ai! Sant Jordi! (sospir)

Il·lustració de Paula Pons

Sant Jordi sempre m'ha semblat un dia especial: el dia del llibre (dels escriptors i dels lectors) i de la rosa (dels qui s'estimen i/o estan enamorats) a Catalunya. És el dia que comença, en el meu calendari personal, la veritable primavera (tot i que fa uns anys que fa massa fred, plou i no hi fa prou sol, pel meu gust!). L'abril ja s'escola i el maig ja s'ensuma... l'estiu és més a prop. Ja fa dies que hem deixat abrics, guants i bufandes a casa i el dia s'ha allargat a marxes forçades. Hi ha ganes de sortir i fer coses. S'acaba la letargia hivernal. I la rosa de Sant Jordi n'és el senyal més evident.

La meva rosa d'enguany

Sempre m'ha agradat llegir (una altra cosa és que sempre hagi trobat el temps de fer-ho per plaer) i potser per això, i abans d'enamorar-me, ja adorava aquest festiu feiner. Era un dels dies de l'any que podíem comprar llibres gairebé sense treva (bé, alguna vegada a casa, el meu pare, tan malalt de la lletra impresa com jo, m'havia d'aturar!). I sempre tornàvem a casa carregats de novetats (o no tan novetats) literàries.

Quan vaig enamorar-me, i vaig ser corresposta, la rosa es va convertir en una inestimable companya del(s) llibre(s). El meu estimat cap any no se n'oblida, sap com n´és d'important per a mi aquesta tradició, que jo corresponc, és clar, amb un llibre (escrit per un autor català, he imposat la norma, a casa per Sant Jordi només es poden comprar llibres escrits en català per escriptors dels Països Catalans, la literatura infantil n'és, per ara, una excepció!). M'agrada comprar llibres, llibres per a tota la família...

Enguany, he fet una mica de trampa. Preveient la gentada que s'acumularia  a la meva llibreria de capçalera per Sant Jordi, vaig comprar-los ja fa uns dies. Amb aquesta panxa de vuit mesos que arrossego, no tinc l'habilitat i l'agilitat d'altres anys per escolar-me entre les cues de badocs que fullegen indecisos qualsevol llibre per agafar l'exemplar escollit prèviament t o bé que més em crida l'atenció en aquell mateix instant (aleshores esdevinc una badoca més!).

Aquesta és la relació de llibres que he comprat/regalat aquest Sant Jordi:

Crim de Sang, de Sebastià Alzamora, per a la meva costella.  Li agrada la novel·la negra i fa pocs dies vaig escoltar una entrevista a la ràdio amb l'autor i em va convèncer.

La puça russa, de Martí O'Tool & Villamuza  i  Més de Emily Gravett, per al patufet de la casa (5 anys). El primer, perquè quan va néixer, entre nosaltres li dèiem així, la puça russa! I em va fer molta gràcia quan ho vaig veure. I el segon, perquè sabia que una història de dracs li faria més el pes.

La dona veloç, d'Imma Monsó, per a la meva estimada mare. Perquè ella també és una dona veloç!

#Tenim pressa, molta pressa, el darrer llibre d'Heribert Barrera amb pròleg de Salvador Cardús, per al meu pare. Perquè, atès el panorama actual (retallades, discriminacions, monarquia caçaelefants...), hi ha pressa, i tant si hi ha pressa, per treure el nostre petit país de tot aquest embolic!

I, els rius de gent que inundaven els carrers de la meva ciutat natal a mitja tarda, amb l'esgotament de la paciència del patufet de la casa, han fet que un dia d'aquests hagi de córrer cap a la llibreria per comprar el que se'm deu... a mi!

L'estiu de la pluja, de Robert Saladrigas. Aquest any he decidit assegurar-me el tret. Ho he llegit gairebé tot d'aquest autor, podria dir que el seu llibre La mar no està mai sola em va convertir en lectora adulta. Algun dia ja us n'explicaré la història i els motius pels quals m'agraden els seus llibres. I no em vull perdre aquesta seva darrera novel·la.

Bé, déu n'hi do, per haver enunciat un dolç despertar lent...

Dolç despertar lent

Ja fa dies que ha començat la primavera... bé, és un dir, perquè van ser més primaverals els darrers dies d'hivern que els primers de la primavera. En tot cas, arribat l'abril, la natura comença a despertar del son hivernal i aquest blog ha de començar a fer el mateix.

Ha estat un hivern com d'altres, sec, amb alguns pics (pocs) de fred intens, i molt (massa) víric. No obstant això, ha estat també, personalment, un hivern especial. L'he passat com una gallina covadora. Des de fa més de set mesos que dins meu està creixent una Petita que esperem amb moltes ganes i il·lusió. Aquest és el principal motiu de certa reclusió i hibernació. La gestació és, també, un procés d'introspecció. I l'esclat de la primavera fa que comenci a fer-me la idea que ben aviat en serem quatre a casa i que m'activi per a deixar-ho tot a punt per a l'arribada del nou membre de la família. Estem rehabilitant el niu (hem pintat, hem fet una habitació nova pel 'germà gran', hem ordenat...).

Com sempre, resten encara moltes coses per fer -i les que van sorgint sobre la marxa-, i sort en tenim d'això, que no hi ha aturador, la vida segueix plena de plans, il·lusions i, en definitiva, ganes de viure-la. D'entre els 1000 i un propòsits de primavera, hi ha el de reactivar aquest blog. He escrit i reescrit mentalment infinitat d'entrades durant les nits hivernals d'insomni dins el llit -que no han estat, ni són, poques!- però, s'han quedat sota el coixí. No tinc cap ordre establert per seguir a patir d'ara, m'agrada anar escrivint sobre la marxa sobre allò de què vull parlar en el moment concret en què em poso davant de l'editor d'entrades.

Permeteu-me, doncs, aquest dolç despertar lent...

Cruïlles de l'Empordà, 7 d'abril de 2012