L'últim dia del mes més esperat

Els dies passen, no hi ha res etern... ho cantava el meu grup de capçalera i és una veritat com un temple. Avui s'acaba el mes més esperat de l'any per a molts i per a mi. I acaba bé. Amb el regust amarg d'un nou estiu que s'esfuma, però amb la il·lusió d'un nou curs que és a punt de començar. Els anys haurien de començar al setembre. De menuts ens acostumen al calendari acadèmic i llavors és difícil deixar de pensar en cursos per pensar en anys naturals.

La segona meitat del mes tampoc he aconseguit acomplir tots els meus propòsits. Però això ara tant se val. Vaig passar uns dies fantàstics a Londres amb la meva petita família i he acabat de gaudir del nostre recer estival la resta del temps. Londres és una ciutat que m'agrada (ja hi dedicaré alguna entrada més endavant) i tenia moltes ganes d'anar-hi per primera vegada amb el més petit de la casa. Fou diferent d'altres vegades -la vida amb les criatures és diferent de per sí- i tant gratificant, també!

Demà comença el mes de setembre, però a mi encara em queden uns quants dies abans no s'instauri a casa 'la vida de cada dia'. Abans no comencem a traginar la maleta amunt i avall, a preparar la bossa de l'esmorzar i la del berenar, a pensar si ens hem de vestir d'esport o si no cal... abans de tot això arriba la Festa Major del nostre poble adoptiu i de la veïna ciutat de procedència. De fa temps, aquesta festivitat significa, a més, la retrobada amb amics, parents i coneguts, després del parèntesi vacacional. Tothom hi arriba més content, més descansat i més moreno!

Però el temps no perdona. Els dies passen i no hi ha res etern...
D'aquí a no res ja haurem encetat de totes totes el nou curs (any)!

Fins aleshores.