Un mes

Segons els càlculs mèdics, d'aquí a un mes just (el 4 de juny) sortim de comptes. L'embaràs, en la meva opinió, és un procés que es fa llarg i fatigós. Des que veus les dues ratlletes del predictor fins que, suposant que tot vagi bé, pots abraçar la teva criatura, passen 9 mesos. Comprenc que les coses ben fetes (i un ésser humà és la cosa més ben feta i complicada que existeix) requereixin un temps llarg de 'fabricació'.  De fet, fer i veure créixer una criatura dintre teu és un fet màgic -que sempre diferenciarà les dones dels homes-; ara, a mi personalment no em sembla un període còmode, idíl·lic i agradable per a la dona. Potser perquè sóc de mena hipocondríaca i les nàusees em duren des del dia que em sé embarassada fins que surto de la sala de parts -abans de quedar-me embarassada per segona vegada, la gent em deia "cada embaràs és diferent, dona! i també depèn del sexe del nadó", i per la meva experiència actual puc afirmar que els embarassos si no són iguals, són idèntics!- i no duc gaire bé això d'anar minvant a marxes forçades les capacitats físiques. Sortosament, però, això té data de caducitat i la recompensa s'ho val de totes totes.

Potser són les ganes, potser que en aquests temps ara i aquí  no estem acostumats a esperar gaire per tenir el que desitgem, però jo calculo que la nostra Petita arribarà abans no acabi aquest mes de maig. Ma mare va endevinar la data en què naixeria el meu primer fill i confio que la seva intuïció també hagi pronosticat encertadament el naixement de la petitona (a finals d'aquest mes).

No em fa por el part, sí que em fa respecte. Però l'experiència passada és satisfactòria. El part del Patufet no fou el part desitjat (un part natural, sense intervencions) però ens en vam sortir prou airosos, ell i jo! Aquesta vegada, cinc anys després, m'agradaria acomplir el meu desig, sense entossudir-me, és clar! La mare natura mana i els avenços mèdics -tot i que sóc una fervent partidària que en això dels naixements s'ha volgut avançar massa i de vegades l'han vessada- poden ajudar-hi. També tinc ganes d'alletar la meva menuda des del primer dia, i, si pot ser, durant més de dos anys, com vaig fer amb el Patufet de casa. Espero que ella m'ho posi més fàcil!

Ja veieu que darrerament m'aplico aquell discurs publicitari de l'anunci recent d'una marca d'aigua mineral (molt bona, per cert, tot i que sigui envasada per un grup empresarial al qual li tinc una antipatia especial) que fa alguna cosa així com: "la llei de l'Anna diu que si una cosa pot anar bé, anirà bé!". No es fàcil per a una realista-pessimista com jo, però deu ser un mecanisme d'autodefensa de les hormones.

Bé, aquí, doncs, ja ho tenim gairebé tot a punt. Quan estiguis llesta, filla, no cal que sigui abans d'hora tot i  que la mare desitgi arribar al final de l'embaràs com més aviat millor, ja enviaràs el senyal... Mentrestant, seguim esperant, que QUI DIA PASSA, ANY EMPENY, i ara més que mai.