Un mes

El temps no s'atura. Avui passem full al calendari. Deixem enrere la primera meitat de l'any i encetem el mes de juliol. I, encara que no ho sembli,  avui ja fa un mes que a casa som una família de quatre. Avui la nostra petita compleix un mes de vida. Ha passat de pressa, tot i que, alhora, sento ja molt llunyana la data del seu naixement i encara més llunyana l'etapa de la seva espera. És ben curiosa la percepció personal del temps. En fi, que avui fa un mes que ella és fora del meu úter i que comparteix la seva (encara minsa) descoberta del món amb nosaltres.

Durant aquests 30 dies han passat moltes coses. Hi ha hagut sensacions i sentiments de tota mena per part de tots els qui formem aquesta petita família: felicitat, cansament, emoció, patiment, alegria, dolor, generositat, gelosia, tranquil·litat, nervis, records... i ens anem ressituant. Jo em sento gairebé del tot recuperada. El puntal de casa ja fa dies que ha tornat a la seva rutina laboral. I el petit príncep té moments de tot: s'estima amb bogeria la seva germaneta, però alhora reclama tota l'atenció perduda (i ho fa com pot i sap, que no sempre és de la millor manera).

La petita de moment no té altra opció que deixar-se portar per tots nosaltres. Comença a mostrar-nos els seu caràcter. Sembla una nena tranquil·la, si bé sovint el seu sistema digestiu, encara massa tendre, la fa plorar. El plor és, per ara, l'únic mètode que té de fer-nos saber què li passa. Plora quan té gana, plora quan té malestar, plora quan s'avorreix i plora quan desitja companyia. De vegades és difícil endevinar la causa del seu plor. Fidels a la nostra filosofia de criança (amb aferrament, és a dir, amb 'apego'), procurem calmar-la sempre i oferir-li els nostres braços i la nostra escalfor sempre que li facin falta. Potser no és la opció més còmode, però sí que ens sembla la més respectuosa i beneficiosa per a la nostra bebè. La menuda és llesta, i accepta de bon grat tot això que li oferim.

Per molts i molts i molts i molts i molts més encara, mesos més, filla!