La Fada de l'Any Nou...

El laïcisme militant del meu company –i pare de les meves dues criatures– i el (poc) sentit pràctic que tinc han fet que, des que va néixer el nostre primer fill –fa més de sis anys–, instauréssim una nova tradició familiar: La Fada de l’Any Nou.  

A casa, els regals (grossos) per a la canalla del cicle nadalenc  –o més ben dit, de la celebració del solstici d’hivern– arriben cada any puntualment la nit de Cap d’Any.  Així, no obeïm cap tradició religiosa –ni patriarcal, sempre són personatges masculins els que regalen: pare Noel, Tres Reis Mags de l’Orient.. – i, de passada, les joguines noves tenen més dies per fer la seva funció abans de tornar a la ‘normalitat’ de l’escola diària.

Però, per fer-ho bé, vam haver de bastir tota una justificació. El temps és un concepte abstracte: de vegades passa molt de pressa i d’altres sembla que no acabi de passar mai. I a la vida hi ha un temps per a cada cosa, però el rellotge, i el calendari, no s’aturen. Passen les hores, els dies, els mesos i els anys. La mesura del temps és una convenció humana, i per tant diferent en comunitats diferents, però gairebé sempre molt relacionada amb l’esdevenir de la natura. Així, un dia és el que dura la terra a fer una volta sobre si mateixa, mentre que un any és el que triga la terra a donar una volta al voltant del sol. Per commemorar aquest fet totes les cultures tenen els seus rituals de traspàs d’un any a un altre. Aquest és converteix en un moment important i, per això, des que la terra és terra, sota els auspicis de la Mare Natura, les Fades de l’Any Nou surten cada mitjanit del 31 de desembre, en l’instant precís que canvia l’any, per visitar les cases d’alguns nens i nenes del món i deixar-los els regals més desitjats mentre dormen.

I els nostres fills són d’aquests (pocs) afortunats. El nostre fill gran no s’ha qüestionat mai el sentit d’aquesta tradició ni el perquè és l’únic nen de la seva classe, i d’entre tots els seus amics,  que té una fada  i no pas tres Reis Mags que vénen de l’Orient –aquests passen cada any per casa els avis, s’ha de dir tot!– que li porta regals. La petita és encara massa petita, i aquest matí quan s’ha llevat i s’ha trobat envoltada de paquets i de regals no entenia res: només se li ha acudit començar a cantar 'Caga Tió!'

Il·lustració d'Asako Eguchi

Bon any nou, salut, felicitat per a tot(e)s i una mica de continuïtat per a aquest blog! 

Aquest any, sí que sí (#sísí).  Bons auguris per al 2014. Que QUI DIA PASSA, ANY EMPENY...

Qui dia passa any empeny... i els dies passen i els anys també!

Ganes d'escriure, moltes!
Temps, gens!
Ganes de llegir, també!
Temps, ben poc!

Vaig trobar aquesta cita a l'única novel·la que he pogut llegir aquest estiu, i em va fer recordar aquest meu petit espai que no vull abandonar...

"La vida és una cosa complicada i difícil, impossible de descriure, que consisteix a anar fent" Josep Pla, Notes disperses, Obra Completa, vol. 12 (Destino, Barcelona, 1969). Trobada a Llúcia Ramis, Tot allò que morí amb les bicicletes (Columna, Barcelona, 2013).

Doncs això, QUI DIA PASSA ANY EMPENY!
I que sigui per molts anys!

Altra volta Nadal...

I així hem anat passant els dies...
per arribar altra volta Nadal.

Que passeu tots unes Bones Festes!

Pren-te temps

Hi ha un temps per a cada cosa, diuen.
I ara, aquí, és temps de criança.
No és temps d'escriure, de llegir, de dormir... no és temps per a mi.
És temps d'alletar, de bressolar, de canviar bolquers, de passejar darrere d'un cotxet, de banys, de massatges, de carícies, de cançons, de petons... és temps sobretot per a ella. I per al germà gran, també.
Sé que és un temps ben invertit, que requereix el sacrifici de veure engruixir la llista d'assumptes pendents sine die, i que de vegades resulta esgotador (llegiu aquí nits de mal dormir), però que passa de pressa i no torna.

Il·lustració de Glòria Vives

És innegable que de vegades enyoro aquell temps meu, només per a mi. Aleshores, em faig la il·lusió que algun dia el temps del món s'aturarà mentre jo continuo fent coses, totes aquelles coses de la llista d'assumptes pendents entre les quals hi ha la intenció d'escriure més sovint aquí. Però deu ser que ara no toca. No m'ho tingueu en compte.

Jo també hi he estat!

Tinc la sensació que avui al cap i casal del meu petit país hi ha passat una cosa grossa.  Barcelona s’ha omplert de gent (del nord, del sud, de terra endins, de mar enllà... de joves, de grans, d’alts, de baixos, de prims, de grassos, de catalanoparlants, de castellanoparlants...) onejant un mar d’estelades. Ha estat molt emotiu. I jo també hi he estat.

Jo, que l’any 77 tenia només un any i mig i no vaig ser-hi per prudència dels meus pares, que tenien por que les coses acabessin malament, com havia passat sempre fins aleshores (ells encara havien hagut de córrer davant dels grisos i havien patit la manca de llibertats d’un temps per (no) oblidar)

Jo, que ben aviat a casa em van ensenyar a estimar aquest país, la seva llengua, el seu paisatge i la seva gent

Jo, que els matins de diumenge em llevava amb les veus de la Nova Cançó que el pare i la mare escoltaven al tocadiscos de casa, sobretot en Llach

Jo, que quan vaig créixer una mica vaig córrer per pavellons, places i parcs de pobles i ciutats seguint algun que altre grup musical del mal anomenat  rock català, sobretot Sau

Jo, que m’he casat amb algú al qual agraeixo molt que m’hagi fet veure que els dogmatismes no són mai bons, fins i tot en això d’estimar una sola pàtria, i al qual no sé com explicar que sovint el meu sentiment de pertinença nacional és més fort que la raó i no es pot dir amb paraules

Jo, que penso,  llegeixo, escric...  visc plenament en català 

Jo, que estic estudiant el nou grau universitari de llengua i literatura catalanes per plaer, i amb l’anhel d’aconseguir, algun dia, viure d’una feina que s’hi pugui relacionar

Jo, que sempre he desitjat viure en un país lliure i així ho faig saber als meus fills

Jo, avui, també hi he estat. I m’he sentit part d’un tot, part d’un somni que, ara sí, potser veuré algun dia fer-se realitat. Demà faltarà un dia menys per a la independència de Catalunya.

I demà a casa  també tornen els dies de cada dia... Ja sabeu, QUI DIA PASSA, ANY EMPENY!  Un cop acabada la Festa Major de la meva ciutat natal, retrobats amics i coneguts, comencem un nou curs escolar i acomiadem de totes totes les vacances!  Amb nous plans, noves expectatives, nous propòsits (bons), nous desitjos, noves il·lusions, i també un munt de vells assumptes pendents. Començo el primer curs de mare per partida doble i ho faig amb ganes!  Les mateixes ganes amb què aquesta tarda el meu poble ha clamat la seva voluntat, ja sigui per esgotament o per convicció. Me’n vaig a dormir esperançada i convençuda que m’esperen, personalment,  i ens esperen, nacionalment, temps interessants.

El temps que passa de vacances

Un any més, un altre agost, el mes més esperat de l'any és a punt d'acabar-se. Les darreres quatre setmanes han passat tan de pressa, o més, que de costum. I això que enguany som una de més, per menuda que sigui, a compartir el temps de vacances.

Els primers dies vam aprofitar per situar-nos i gaudir del nostre recer estival habitual a l'Empordà. És aleshores quan ve més de gust retrobar-ne les vistes, les olors, les textures, els gustos... vam fer les visites obligades: a l'hort, al campanar del poble, a la capital de comarca, als comerços de cada any, a la piscina i la platja més properes, i a Girona. Girona no manca mai en la nostra planificació de visites del  mes d'agost. És una ciutat que m'agrada i a la qual tinc una veritable estima. No em faria res de viure-hi! Prou gran i alhora prou humana. La majoria de gent hi parla, encara, un català amb un accent genuí que m'entusiasma.

També vam aprofitar per quedar amb amics que allà (on vivim) veiem poc i amb d'altres que veiem més, que també escullen aquestes terres per passar-hi les seves vacances. Són trobades especials, fora de context, agradables, ja sigui a Sant Antoni de Calonge, Palamós, l'Escala o Sant Pere Pescador. En aquest darrer poble vam aconseguir veure'ns, després d'anys, amb una amiga de la facultat i la seva petita família. Les vacances també han de ser per això, per fer el que no has pogut fer i veure a qui no has pogut veure la resta de l'any. A continuació, vam anar seguint les noves rutines establertes.

Llavors, fugint de la calor, la setmana passada vam escapar-nos a la muntanya. No hi vam trobar la fresca (enguany està fent un estiu molt calorós), però sí que vam retrobar-nos, després d'anys, amb la majestuositat natural de la muntanya del Pedraforca. Recordo com si fos avui la primera vegada que vaig veure-la: fa 24 anys! Aleshores jo era una nena i vaig anar a parar a una casa de colònies -avui reconvertida en casa de turime rural, Google dixit- al peu d'aquesta muntanya. Em va impressionar tant el paisatge d'aquella zona que sempre se m'ha fet molt agradable de tornar-hi. La logística familiar (amb les dues criatures) ha fet que potser no poguéssim voltar tot el que jo hauria desitjat (a peu o en cotxe, tant se val), però el canvi d'escenari ha valgut la pena.

Ahir vam tornar cap a l'Empordà. I avui comença el compte enrera... encetem la darrera setmana de vacances, l'última setmana del mes més esperat de l'any. I l'hem d'aprofitar. Volem fer moltes coses i potser no en farem cap d'aquestes però en farem d'altres, el temps que passa de vacances és un temps per a improvisar (quelcom que a mi no se'm dóna gaire bé!). Us ho explico a la tornada...

Un any, dos mesos i altra volta agost...

El mes de juliol ha passat volant entre casals d'estiu i cursets de natació de l'un i visites de familiars i amics per a conèixer l'altra. Podríem dir que ens anem 'normalitzant' després de l'arribada de la petita: hem pres noves rutines, hem improvisat quan calia, hem sortit si ens ha vingut de gust i també hem restat a casa unes bones -i no tan bones- estones. I, com que QUI DIA PASSA ANY EMPENY,  ens hem plantat, de nou, al mes d'agost que avui comença.

Aquí, aquest és un dia especial. Ho és perquè avui fa un any just que vaig decidir emprendre aquesta aventura d'escriure un blog. I, si bé la producció d'entrades no ha estat tan prolífica com m'hauria agradat, estic satisfeta d'haver-lo mantingut -encara que hagi estat en standby una bona temporada- durant aquest any. Em costa, i ara encara més, trobar el moment de posar-me a escriure tot allò que em passa pel cap i que m'agradaria deixar imprès aquí. El primer dia ja vaig alertar-vos de la meva  relació estranya (i gens realista) amb el temps disponible. En fi, que una fa el que pot i, per això, no està obligada a més, diuen. Així, doncs, PER MOLTS ANYS BLOG, PER MOLTS ANYS QUI DIA PASSA ANY EMPENY!

Avui, però, tinc una altra cosa important per celebrar: avui la menuda de casa fa dos mesos. Dos mesos que, com podeu imaginar-vos, han passat tan de pressa que han passat per davant dels meus ulls com una pel·lícula a càmera ràpida. Intento gaudir al màxim d'aquesta època de bebè, que ja mai més no tornarà.Val a dir que el nostre petit (gran) no m'ho posa fàcil. I és ben normal, ho sé! La calor, la germaneta, les vacances, tot arriba alhora i això fa que la seva energia, gairebé inesgotable, es multipliqui i sovint perdi el control de si mateix. De moment, no ha fet cap regressió, però sí que marca el terreny, reclama atenció a tothora i no concep que l'amor dels pares pugui multiplicar-se en lloc de dividir-se amb l'arribada d'un nou cadell. Hem de prendre paciència, molta  paciència, i comprendre que no és fàcil deixar de ser el rei sol de la casa. Mentrestant, la petita creix (molt), sana i eixerida. En definitiva, PER MOLTS MESOS (i més anys, quan arribi el moment) MÉS, FILLETA!

I el dia d'avui encara m'arrenca un nou motiu d'alegria. Avui comença el meu mes preferit, aquell que diuen que és "feixuc i mandrós" i "ens fa recordar la bellesa del temps que passa a poc a poc". Aviam si aquesta vegada es compleix el que diu la cançó. Nosaltres ja fa quatre dies que ens hem instal·lat al nostre recer estival, i anem organitzant un mes equilibrat: trobades llargues amb amics dels que veiem sovint i dels que feia temps que no vèiem, estones de jocs i rialles amb els nostres menuts, alguna que altra escapada curta en solitari, una mica de sol i platja i una altra mica més de muntanya... per aprofitar al màxim aquest temps d'estiu, aquest temps de vacances.

Que passeu unes bones vacances!
(el qui en faci de debò, perquè en els temps que corren hi ha qui no en pot fer o que fa vacances forçoses, i aleshores ja no és tan agradable tot plegat)